Diferent de l'anterior i àdhuc oposada és aquella altra ironia que, sorgida també de la desesperació de la crisi, representa un pas decisiu per tal d'ultrapassar-les. La superioritat de la ironia sobre la fanàtica ceguesa consisteix en el fet que, si aquesta darrera falseja la primera la supera sense anul.lar-la. La ironia conserva així allò que atorga autenticitat a la vida humana, situada més enllà de tota vàcua satisfacció i vana complaença. En conservar l'esperit crític i l'estat desesperat, la ironia fa possible que la vida sequeixi vogant en el mar del dolor i de la consciència; evita que es perdi per una confiança excessiva en ella mateixa; elimina l'arrogància i la supèrbia. Però aquesta ironia que supera la crisi i alhora la conserva no pot ésser ja la ironia deformadora, sinó aquella altra—tan pròxima en alguns aspectes a la de Sòcrates i Cervantes—que ens palesa, quan la qualifiquem de reveladora, la seva quinta essència. La ironia reveladora no es lliura ingènuament a totes les coses; exagera també llurs perfils i és, en certa manera, caricaturesca. Enemiga, però, de la identificació i de la confusió, adversària de la dissolució dels perfils individuals en la massa informe de la indiferència, exagera només en la mesura en què permet la comprensió de l'objecte sobre el qual ironitza. Per això la deformació no és mai portada a les darreres conseqüències; deformar no significa en aquest cas necessàriament confondre, sinó més aviat delimitar reveladorament. La indubtable submissió d'aquesta ironia a la mesura la fa participar d'una forma de vida que sembla oscil.lar entre la deformació i la còpia, entre la indiferència i l'exaltació, entre la desesperació i el fanatisme. La ironia es aleshores, com ja he assenyalat, l'actitud expectant que tempteja les coses a fi de poder lliurar-se a les més nobles i dignes. La seva capacitat d'amor i d'odi, és a dir, la seva oposició a la indiferència, la fa molt apropiada per a la comprensió. Aquesta ironia ens mostra de les coses llur essència i de les persones llur ànima; la seva finalitat és, en suma, la revelació.

Reveladora i no deformadora, aquesta ironia fa possible, doncs, ultrapassar l'inevitable estat de desesperació del qual brollava. D'ací que, conscient de la tragèdia del món, aquesta ironia s'entesti a temperar-la. La seva funció principal és amorosir les arestes lacerants de les coses, alleugerir la pesantor dels esdeveniments, descobrir el caràcter irremeiablement presumptuós de tot cec fanatisme. És gairebé una terapèutica, però una terapèutica no desconeix la realitat de la malaltia que vol guarir, i per això l'actitud autènticament irònica s'assembla tant a aquella actitud del savi antic que es consola amb la comprensió de la fatalitat i que considera que només amb tal comprensió esdevindrà lliure. Cert és que la libertat cobejada pel català és una llibertat molt més efectiva que la del savi antic. Però, mentre l'home modern ha volgut sacrificar absolutament a la llibertat aquesta saviesa de la fatalitat, el català, que és també ací—com en la mesura—hereu de "l'home antic", reconeix que moltes vegades l'home està inerme contra la tragèdia i que l'única actitud veritablement eficaç és la de contemplar-la amb ironia. La ironia és així un mètode per tal de defugir la desesperació i sobreviure-la; és una tàctica que assoleix, amb la deguda paciència, les victòries més insospitades. El ressorgiment continu de la vida catalana per damunt l'onada de la fatalitat i de la tragèdia prové en gran part d'aquesta actitut irònica adoptada en els moments més feliços, actitud que seria erroni estimar com a merament negativa, perquè les úniques coses que nega són la falsia i l'aparença. La irrupció freqüent de la ironia en tal existència és deguda indubtablement al caràcter gairebé ininterromput del seu viure crític, a la impossibilitat de lluitar sense treva contra la crisi, la fatalitat i la tragèdia. Per això el català ha pogut sobreviure a totes les amenaces, àdhuc a l'amenaça que representa el desencadenament temporal de la passió sense límits i del fanatisme.