Necessitat d'una visió de la própia realitat. —La descripció de l'existència catalana com un ideal a què cada català s'aproxima sense mai realitzar-lo. —Virtuts i vicis. —El vici com a conseqüéncia de l'exageració d'una virtut. —L'exemple de l'afany de mesura.— De l'amor a la forma, a la presumpció. -El perill de la supèrbia. —La supérbia com a imperfecció radical. —Supérbia i orgull. —Orgull i ufania. —El caràcter demoníac de la supèrbia. —Existència closa i existència oberta. —L'equilibri entre ambdues. —Egoisme i sacrifici. —El ressentiment. —Caràcter negatiu de l'actitud ressentida.

El pas del ressentiment a la supèrbia. —Diferència entre l'existència closa i la vida íntima. —Els dos lligams de l'ánima amb la realitat. —Inhumanitat de la supèrbia. —Les dues classes d'emmetzinament. —Necessitat de no malmentre amb la supèrbia les virtuts catalanes. —Valor de la humilitat.

Tenia aquest assaig, en ésser-ne concebuda la idea, un destí ben diferent: es dirigia als no catalans i pretenia mostrar-los alguns dels trets essencials de Catalunya i del seu viure. Però, a mesura que I'escrivia, l'autor s'adonava que també per al català podia tenir sentit posar al descobert les seves rels més ocultes. Àdhuc pobles com el nostre, que s'orienten en la claredat i en la consciència, viuen gran part de llur vida com somnàmbuls. Potser és aquesta una de les condicions ineluctables de l'existència humana. La contemplació decidida del propi fons sol produir un vertigen massa torbador perquè pugui mantenir-se. Però, si allargar I'instant d'aquesta torbadora visió pot abrandar la vida en el foc de la consciència, abreujar-lo massa pot submergir-la en una torpor vegetativa. Com en tantes altres coses, la mesura és ací necessària. Cert és que la mesura és precisament una de les virtuts catalanes. Peró aquesta virtut no és sempre una realitat; és molt sovint una pura tendència que necessita desvetIlar-se. Així, la meva anàlisi de l'existència catalana pretén somoure-la en els instants que sembla oblidar la seva propia essència i abocar-se a tot el contrari del que podria justificar-la: en els instants que, trencada pel dolor la seva continuitat, perd el seny i la mesura i manca d'ironia.

Aquest preàmbul vol dir, abans de tot, una cosa: que les formes ací descrites i àdhuc exaltades no són ni molt menys una herència que pugui alegrement malbaratar-se. Si així fos, ésser català seria tasca ben senzilla. Però el català no és català sols per haver nascut a Catalunya. No ho és tampoc, com lleugerament s'afirma o es creu, pel fet d'exaltar a cada moment la seva naixença. Cabalment aquest prefaci no té altra intenció que la de demanar als catalans que no es deixin emportar pel corrent perillós de la supèrbia. Aquesta advertència és sobretot necessària quan, en proposar-nos descriure l'existència catalana, hem escollit com a tipus un ésser ideal al qual cada català s'aproxima sense tocar-lo mai. Els catalans ens hem repetit tan sovint que som uns éssers excepcionals, que convé de tant en tant adonar-nos i penedír-nos dels nostres vicis. Com que en aquest assaig no es parla sinó de magnífiques virtuts, l'autor creu que cal precedir-lo d'una enèrgica accentuació del que podria malmetre-les. No escriuria aquest treball si pogués creure que, en recobrar les seves virtuts esplèndides, el català no recobra la que és per a mi compendi de virtuts: la humilítat.

No cal advertir que gran part dels vicis catalans són cabalment conseqüència d'una exageració de les virtuts mateixes. Prenem com a exemple una de les seves més cares virtuts -si virtut pot anomenar-se el que és més aviat una forma radical de I'existència-: la seva tendència a la realitat concreta provinent del seu afany de mesura. Com després posarem de relleu, el català estima la forma i sembla no poder viure sense que les coses que el volten li mostrin nítidament perfil i figura. Doncs bé, aquesta tendència tan específicament pròpia de I'home mesurat pot arribar, portada fins a I'extrem, a una excessiva accentuació dels trets formals de les coses i, per tant, a la mania del formalisme. L'esteticisme que sovint es retreu al català no correspon, com provo de demostrar, a la seva manera més profunda d'ésser, però sí a una exageració d'aquesta manera i, per consegüent, podríem dir que quan el català deixa de viure en tensió es decanta vers aquest formalisme que li fa menysprear de les coses tot el que no sigui la seva superficial façana. Per això el català voreja sempre la fatuïtat i la fatxenderia. La preferència per la façana, la irreprimible tendència a la presumpció, són, doncs, el tribut d'una vida que defuig la desmesura i que precisament per aversió a I'exageració pot desembocar en la superficialitat, en la vanitosa dèria d'agradar.

Podríem esmentar, naturalment, altres exemples d'aquesta transformació de les virtuts en vicis. Però la intenció d'aquest preàmbul no és crear una llista completa d'aquesta mena de transformacions, ni tan sols esmentar les més significatives. El que jo volia dir als catalans i, com és natural, a mi mateix, és cosa més greu. Els catalans podríem exagerar les nostres virtuts fins a convertir-les en els vicis menys agradables; en tot cas, seguiria essent veritat que la rel d'aquests vicis eren virtuts i que, per tant, podríem sempre, amb una mica d'esforç, retornar a la nostra font originària, a la nostra tradició immarcescible. Però hi ha un corrent més difícil de vèncer, perquè, una vegada desfermat, sembla la bola de neu que s'engrosseix ràpidament en davallar per la muntanya: és la supèrbia. Els perills que comporta són infinitament més greus i més irreparables que tots els que podríem esmentar com a consequència de I'exageració de les virtuts o de l'abandó creixent a petits vicis. Tal vegada sigui la supérbia I'únic vici -si podem anomenar-lo de manera tan lleu- que comporta una imperfecció radical i, per tant, que no pot regressar mai a cap virtut originària. La supèrbia té una sola direcció: la davallada. Per això la breu referència que em permetré fer ací d'aquesta possibilitat paorosa de la vida catalana es proposa alguna cosa més que descriure-la o analitzar-la; es proposa sobretot combatre-la.

Assagem d'esbrinar una mica quina mena de supèrbia és aquesta que amenaca alguna vegada arrossegar Catalunya i de la qual volem creure que Catalunya serà salvada. No ens referim, naturalment, a Forgull. Menys encara a aquest orgull en certa manera legítim que és manifestació de la pleni tud de la vida i que arrela en l'esperança. La supèrbia no té res de legítim, no és una manifestació d'efectiva plenitud, sinó la conseqüència d'una mancança. Si només es tractés d'orgull, no valdria ni tan sols la pena d'intentar que els catalans Fesquivessin perquè I'orgull sembla inevitable en qui mostri constantment, en el sentit noble del mot, una joiosa ufania. Precisament en cert sentit Forgull és tot el contrari de la supèrbia. En ésser orgullós, I'home s'estima efectivament a si mateix una mica més del que caldria, però aquesta excessiva estima de la pròpia persona no la tanca a I'exterior, sinó que, a I'inrevés, sembla obrir-la. Aquesta mena d'orgull fa que la persona es vessi contínuament, per simple superabundància, com un riu que ix de mare. L'orgull és així la ufania, la vitalitat que comença per dreçarse amb impertinència enfront de les coses, però que acaba per emplenar-les de la pròpia substància. L'orgull no impedeix que I'home s'obri a I'exterior, i és com una mena de transició entre la fatuïtat i la munificència.

No és I'orgull, doncs, el que pot menyscabar l'empresa de conquerir-se a si mateix que el català ha intentat a través d'una tenaç història. Cert és que I'orgull té també una vessant poc agradable i que no és sempre aquesta vitalitat que permet abocar a I'exterior les aigües desbordants de la pròpia ufania. Però, fins i tot vist des d'un angle pejoratiu, I'orgull és infinitament menys perillós que la supèrbia, perquè si el primer és simplement humà, la segona és ja totalment demoníaca. Cal posar-se d'acord sobre aquest punt, perquè ací resideix precisament tota I'entranya del problema. L'actitud autènticament superba i no simplement orgullosa transcendeix de tal manera les possibilitats de I'home que podria dir-se que quan l'adoptem ens deshumanitzem en certa manera, més no per a recaure en l'animalitat que ens sotja des del fons de la nostra natura, sinó per a llançar-nos a un abisme d'on tota humanitat, àdhuc en potència, és absent. Per a designar aquesta zona paorosa no trobo nom més adequat que el de demoníaca, perquè res no ens diu de creació positiva, sinó sols de negació i de rebel.lió.

Seria excessiu afirmar que els catalans han estat ja llançats, pel pendent de la supèrbia demoníaca i que hi rodolen com una allau incontenible. La supèrbia és més una possibilitat que una realitat. Però el pont que aci comunica possibilitat i realitat és tan ample i planer que es passa gairebé insensiblement d`una vora a l'altra. El català o, si es vol, alguns catalans, han exaltat tan extremosament la seva peculiar manera d'ésser, que el reconeíxement de la pròpia realitat s'ha transformat ben aviat en el menyspreu per la realitat aliena. No em refereixo ací a una simple qüestió de xovinísme. La qüestió que tan apressadament desenvolupo es troba en una regió molt més profunda que tot nacionalisme. En darrera instáncia, l'exaltació de la terra no és incompatible amb la humilitat, encara que tal maridatge no sovintegi. Em refereixo més aviat al següent.

Entre les classificacíons possibles de I'existència humana, n'hi ha una que de bon grat adoptaríem com a definitiva si no sospitéssim de les classificacions esquemàtiques. Es pot parlar, en primer lloc, de l'existència closa, tancada en si mateixa i perpètuament condemnada a repetir-se. Es pot parlar també de I'existència oberta, sempre disposada a la renovació i al sacrifici. Aquesta classificació coincideix d`antuvi tan exactament amb les dues fonts de la moral i de la religió de què Bergson ha parlat amb la seva habitual subtilesa, que sembla que ara no fem sinó aplicar al cas del català una tesi que fou originàriament pensada a base d'altres experiències. Però la divisió entre la manera de viure closa i la manera de viure oberta de què vull parlar no coincideix exactament amb l'anterior i en certa manera és ben distinta. No podem ací deturar-nos en una qüestió de tanta volada. Limitem-nos a dir, doncs, que la vida catalana sembla consistir en un equilibri perpetu entre dues formes de vida, en una constant vacil.lació entre el clos i l'obert, entre Fegoisme i el sacrifici. El viure català és, com la sardana ens simbolitza, aquella forma d'ésser que s'obre i es clou contínuament, com si no pogués deturar-se un sol instant en qualsevol d'aquestes dues formes fonamentals de l'existéncia.

Doncs bé, si se'ns permet seguir emprant el mateix símil, podrem dir que el gran perill que plana damunt la vida catalana és que la seva gran sardana es mantingui closa. Perquè aixó no sembli una simple metàfora, apressem-nos a afegir: el gran perill de la nostra existència és que, oblidant la seva humaníssima vacil.lació entre l'egoisme i el sacrifici, esculli decididament el primer com a forma constant de viure. No ignoro que cert egoisme és necessari si es vol subsistir sense que la pròpia personalitat es dissolgui, víctima d'un excessiu afany de sacrifici. Però sense arribar en aquest extrem dissolvent, sense fer de la vida una perpètua i mai detinguda fluència de si mateix envers un altre, la veritat és que l'absència total de sacrifici anquilosa el nostre moviment i impedeix el que és l'essència mateixa de la vida: la renovació perpètua. La vida lliurada a l'egoisme i a la ignorància de la realitat que l'envolta és una vida que pot efectivament viure sense aquesta realitat, però que ha de pagar amb la minva de les seves possibilitats vitals el tribut d'aquesta il.legítima segregació.

Els móbils que transformen la vida oberta en vida closa o, per parlar més rigorosament, que detenen el moviment de vacil.lació constant entre l'una i l'altra, són de mena complexa; tampoc no podem, doncs, deturar-nos ací en una qüestió que tard o aviat ens portaria fins al cor de la vida humana. Però n'hi ha un almenys que m'interessa no deixar de banda perquè es, ultra el més traidor, el que amb més insistència sotja la nostra vida. Em refereixo al que sembla per si sol poder destruir tota tendència a la generositat i al sacrifici: el ressentiment. En parlar de l'amor del català envers la història, he volgut posar de relleu que aquest amor és precisament manifestació de vitalitat i no conseqüència de ressentiment o d'arqueologia. No obstant, això és només un límit ideal, que el català certament anhela, però al qual malauradament no sempre es manté fidel. Ara bé, en els instants en què el català deixa de mantenir-se fidel a aquests límits ideals que són alhora la mateixa essència del seu ésser, el ressentiment irromp desfermat i comença a remoure els fonaments de la magnífica arquitectura tan afanyosament bastida. Perquè el ressentiment no és sols un defecte o un vici que pugui subsistir enmig dels altres, projectant una mica d'ombra sobre la claredat de les virtuts. El ressentiment fa alguna cosa més que portar ombra: destrueix la rel de l'existència i resseca la saba de la vida.

¿Em cal dir que aquesta sumària descripció de l'actitud ressentida és alguna cosa més que un seguit de metàfores? Perquè, en efecte, la substància del ressentiment es la seva posició negativa i hostil, la seva irreprimible aversió a tota energia creadora. D'ací que, enfrontat amb qualsevol realitat, el seu primer impuls sigui el de negar-la, el de veure'n les qualitats impures en lloc de potenciar per l'amor i la comprensió les virtuts positives. El ressentiment és d'antuvi, com Max Scheler ha dit, una autointoxicació psíquica, un emmetzinament del nostre esperit per les toxines que segreguem sense adonar-nos-en. Per això no pot confondre's amb el simple afany de venjanca, que comporta dins la seva negativitat algunes qualitats positives, ni tampoc amb el que és certament valoració negativa, però al cap i a la fi valoració: I'odi. El ressentiment no valora, perquè està molt més ençá de tota valoració, en una regió on regna la més absoluta indiferència. Com és natural, aquesta indiferència poc té a veure, o res, amb la indiferéncia estoica, que malda per dominar les pròpies passions i per comprendre les coses. La indiferència del ressentit és la indiferència del qui es nega a reconèixer la realitat que l'envolta, del qui es tanca en si mateix i no s'atreveix, ni tan sols per I'odi o la violència, a manifestar-se. Per això, mentre I'odi i la venjanca poden ésser interromputs i purificats per la generositat, el ressentiment no és mai interromput, perqué viu sempre clos en si mateix, devorant perpètuament les seves entranyes.

Del ressentiment a la supèrbia no hi ha més que un pas i encara aquest pas no és sempre necessari. Però usualment es troben tan units que podria dir-se que ressentiment i supèrbia són moltes vegades la mateixa cosa. No caldrà ni tan sols fer esment al lector que el tancar-se en si mateix no és precisament aquella actitud que, cansada de vana agitació, vol recollir-se en la pròpia ànima per tal d'assolir allò que atorga a I'home la seva més elevada potència d'humanitat: la vida íntima. La intimitat de I'home és en certa manera no sols la purificació de les passions externes, sinó també i molt especialment de les internes; en la vida íntima l'home es recull dins de si mateix, però no per negar I'exterior, sinó per començar a comprendre'l i estimar-lo, per rompre la cadena de la utilitat i de la conveniència. La vida íntima trenca els lligams impurs que vinculen I'home a l'exterior per no deixar subsistir sinó els lligams de la puresa, única possibilitat que la posterior intervenció de I'home sobre el seu voltant sigui desinteressadament creadora. El ressentiment, en canvi, coincideix només formalment amb la intimitat; en rigor, l'actitud ressentida ha engolit i no suprimit tot alló que la lligava impurament al món, tots els seus interessos i egoismes. Els lligams han estat romputs, però alhora absorbits; és així que la persona ha estat emmetzinada. Però viure en intoxicació permanent no és possible, i per això el ressentiment no és una actitud que pugui indefinidament mantenir-se. Ara bé, quan el ressentit retorna a aquel]. món que havia abandonat, quan es decideix a obrir-se novament a la resta dels homes i de les coses, sol haver infantat ja la supèrbia.

La supèrbia és, doncs, en gran part el resultat del ressentiment o, millor dit, el desig de sembrar el món de les toxines que el ressentiment ha anat acumulant. D'ací la impressió inhumana que produeix l'ensuperbit, perquè la supèrbia és, com abans deia, una deshumanítzació, però una deshumanització que buida l'home no sols de la seva humanitat, sinó també de la seva animalitat; una deshumanització, per tant, que emplena el buit produit per la supèrbia amb alló que només el qualificatiu de demoníac expressa de manera suficientment aproximada. És una visió negativa del món, peró d'una tal negativitat que no s'acontenta ja amb la indiferència pròpia, sinó que pretén que sigui arreu compartida. El ressentit s'intoxica a si mateix, però no va més enllá. El superb, en canvi, escampa el seu verí i ho contamina tot amb el seu alè.

No pretenc afirmar que la vida catalana ha estat emportada pel ressentiment. Menys encara per la supèrbia. Si he descrít amb trets tan ombrívols el quadre d'aquestes dues actituds, ha estat sobretot per assenyalar als catalans que la consciència de llurs magnífiques qualitats ho ha d'ésser tot menys la possibilitat de desvirtuar-les. Posades al servei de la supèrbia, aquestes qualitats serien, en efecte, molt més actives encara. Per això és convenient que el català aprengui a utilitzar aquestes mateixes virtuts que ens han permès definir-lo. Perquè es tracta de virtuts que poden ésser no solament compreses, sinó també desmesuradament exaltades. L'exaltació desmesurada de les pròpies virtuts portaria el català a tancarse en ell mateix, a creure que és, com la clàssica noció de substància, allò que per a existir no necessita cap altra cosa. Aquesta ànima, closa amb la consciència de la seva superioritat i no, com en la vida íntima, amb el desig de deslliurar-se de la passió externa, fabricaria immediatament la metzina que el ressentíment acumula. I el ressentiment obriria tot seguit la porta a allò de què sembla estar sempre gràvid: a la supèrbia. La supèrbia és així un perill més que una realitat, però -no tinc per què ocultarho- un perill que el català -com tot home- voreja constantment i del qual ha de tenir contínua consciència si vol salvar-se'n. No voldria de cap de les maneres moralitzar; les lliçons de conducta han de donar-se amb la conducta mateixa i no sols amb la paraula. Però no puc acabar aquest preámbul tan atropellat sense demanar als catalans que recordin que potser no hi ha més que una virtut que pugui comparar-se amb la caritat: la humilitat.