Amic lector, tens aquí davant la correspondència de trenta-sis anys entre Joan Oliver («Pere Quart») i Josep Ferrater Mora. És un tresor, un tresor de debò, d'aquells que no són fàcils de trobar. Veuràs, la literatura epistolar no abunda en català, però no sols això; aquestes cartes, aquest «joc de cartes», va més enllà i més ençà, i també més endins, d'una pega d'un tal gènere. No hi ha dubte que ho són, literàries, perquè els dos corresponsals són dues figures de les lletres contemporànies i la seva empremta del domini dels mots és palesa en tot moment; ara bé, ni l'un ni l'altre no eren conscients que aquestes cartes un dia veurien la llum pública, i això fa que tinguin dues característiques que vull anotar: l'una — algú diria negativa, i jo no hi estaria d'acord— , que hi ha repeticions, però les repeticions, per a un bon lector, poden ser il. luminadores; l'altra, la càrrega d'humanitat i d'interioritat que comporta la comunicació entre dos amics que no tenen res a amagar-se ni a amagar, i que eren amics —com va escriure Josep Ferrater Mora— «perquè sí, d'una manera completament gratuïta, és a dir, absolutament poètica».

No he tocat ni he retocat res, publiquem tot el que hem trobat. Per això hi veuràs l'estil més genuí, viu, agut i sense preocupacions de técnica, una mica com una pedra preciosa no acabada de polir, tant a les de Joan Oliver, el poeta i dramaturg que lluita per sobreviure en la seva pàtria tiranitzada per forces estranyes, com a les de Josep Ferrater Mora, el filòsof, cineasta i novel.lista establert en una pàtria forana i relativament rica en què ha sabut i ha volgut integrar-se. El destí els agermanà: a més de ser catalans i escriptors, tots dos van haver d'exiliar-se el 1939 i van fer penya amb altres, com Domènec Guansé i Xavier Benguerel, a Santiago de Xile, fins al començament d`aquesta correspondència, el 1948.

Es van conèixer quan Josep, Ferrater Mora feia unes conferències sobre Filosofia de la Història al Paranimf de la Universitat de Santiago i Joan Oliver el va anar a escoltar. Mentrestant, el nostre poeta escrivia uns programes de propaganda antifeixista —era durant la Segona Guerra Mundial— els retransmetia per Radio Santiago amb el títol general de «Guerrillas del aire». L'amistat entre tots dos, nascuda a Xile, fa que ara i adés facin referència a aquest país i també al seu llenguatge.

El llibre s'obre, com he dit, el 1948, amb una carta de Ferrater Mora, des de Nova York, a l'inici del que seria la seva permanència als Estats Units, i quan Joan Oliver acabava d'arribar a Barcelona de l'exili. L'última carta hauria d'haver estat també del nostre filòsof, la de 1983, però en un quadrn de notes de Joan Oliver vaig trobar un esborrany de carta del 1984 adreçat a Josep Ferrater Mora, el qual mai no li envià perquè es van veure, a Barcelona. L'he transcrit perquè m'ha semblat igualment vàlid, i, per la seva data, ha esdevingut el punt i final d'aquest «joc».

Als passatges on m'ha semblat necessari —i he trobat la informació per fer-ho— he afegit a peu de pàgina notes aclaridores i citacions biogràfiques, tret de noms ben coneguts a Catalunya i que apareixen a les nostres enciclopèdies, que ara ja abunden força: des de Marc Aureli fins a Carles Riba, passant per Kant. Vull agrair aquí l'ajuda generosa i la paciència que han tingut amb mi i amb les meves preguntes dues de les protagonistes silents d'aquest llibre: Eulàlia Serra, vídua d'Oliver, i Sílvia Oliver, i també el mateix corresponsal, Josep Ferrater Mora. Tot i així, en alguns punts, molt pocs, no els hem pas pogut treure l'entrellat. Malgrat això, veuràs que no hi ha cap passatge realment obscur, si no és per la dificultat del tema de qué tracten. Sí, però, que em reca de no haver pogut trobar el "Poema social" de qué parla Joan Oliver (vegeu la seva carta del 26 d'agost de 1962), sobre el qual diu que no l'envia a ultramar perquè el considera «no apte» fins i tot per a l'amic: investigadors i antologistes, mans a la recerca!

Finalment, vull deixar escrit que, pel motiu d'haver-me dedicat a la preparació d'aquesta correspondència, he hagut de llegir molts cops tot el text; per tant, per experiència, adverteixo el lector que, com tots els llibres que valen la pena, aquest s'ha de llegir i rellegir per a poder fruir-ne i entendre'l a fons. Tenim davant un paradigma ben estètic de la condició humana i de la seva evolució, al compàs de la història més recent, i sense eufemismes ni arts subreptícies, a través de les idees, els sentiments, els desigs i els fets que aquests dos amics es comunicaren amb amor fraternal.

Antoni Turull,
Universitat de Bristol, agost de 1987