A vegades, nois joves,
amb tremolor o temor
m’interroguen:
“Mestre (o bé caríssim)
sabeu què és la vida?
És amor?
És odi?
És pau o bé combat?”

“Els grecs l’anomenaven zoe
psiquis, physis, bios...
Hegel en parla en to elevat
en obres primigènies.
En Nietzsche ‘vida’ té significats diversos.
(És més aviat meticulós *
en el seu lèxic).
Dilthey...”

Dòcils, escolten amatents
i prenen notes.
Però hi ha un deix d’ironia i desdeny
en els seus límpids ulls.
I vet aquí perquè
voldria escriure,
per ser just,
allò que sento
sobre el sentit
de la vida.

Car, la vida, és tantes coses!
“El parpelleig d’un ull, una mota de pols.
Un gemec de voluptat, un crit de dolor.
Un estremiment de goig, un xiscle de plaer.
Un panteix, un udol, un bramul, un mossec.
Una carícia a les espatlles, un bes humit.
Un calfred de temor, un sospir de felicitat.
Un rapte d’ira, un sabor de repòs.
Un gust de pau, un esclat de delectació.
Un toc del diable, una insinuació divina.
Un ram de flors, un munt de sutge.
Una comèdia d’errors, un fulgor de veritat.
Un oceà de crueltat, una illa de compassió.
Un revés de fortuna, un diabòlic encant.
Una benedicció, un turment, un edèn, un infern.”

Ara recapitulo
el sentit de la vida
i li dono aquest nom:

“Una flama que es consum ella mateixa
inútilment.”

(Extret del llibre de Xavier Benguerel, Memòria d’un exili: Xile 1940-1952 . Barcelona: edicions 62, apèndix 5, p.289. Hi ha un error en la traducció* observat per Josep-Maria Terricabras :“careless” té el significat contrari a “meticulós” i s’hauria de traduir, en tot cas, per “poc meticulós”, “descurat” o un altre sinònim afí. (Nota de la correctora, M.M.))