1 de febrer de 1950

…
No tinc adreça sòlida. Tot és líquid, viscós i inestable. De moment pots enviar-me la Poesia de Pere Quart amb un pròleg de Joan Oliver a una adreça no menys hermètica que l'anterior. Escriu primer el meu nom (sense oblidar el Mora, que aquí) és la salvació: la fonètica anglesa no copsa encara les vocals sublims del nom Ferrater). A la segona línia posa: Bryn Mawr College. I més avall, dibuixa la sigla següent: Bryn Mawr, Penna., USA o Estats Units d'Amèrica. Bryn Mawr és el nom del petit poble, suburbi opulent de Filadèlfia, on es troba instal•lat l'aristrocràtic College que momentàniament em facilita la subsistència. Penna equival a Pennsylvania, Estat de la Unió altament industrialitzat i dominat pel frenètic quaquerisme. D'aquesta manera podràs ometre «Cartref», que no és ni un carrer ni una professió, sinó el nom de l'edifici de tres pisos que m'estatja. Si amb tot axiò no rebo aviat el teu llibre—que espero amb impaciència—, no tens perdó de Déu.
…

5 de juliol de 1953

…
Et parlaré de mi. Sabràs—com diuen els nostres rústics—que he passat dues setmanes a Puerto Rico. Missió: assistir com a hoste d'honor a la celebració del cinquantè aniversari de la fundació de la Universitat illenca. Únic compromís: una conferència de la sobre el suat tema de «L'intel•lectual i la societat contemporània». Resultats: quinze dies d'oci, altrament merescut, i de despeses pagades en un luxós hotel de caràcter rigorosament turístic. Llevat de la calor i del brogit, l'illa és relativament suportable. Els habitants realitzen esforços, a estones reeixits, per a castellanitzar els mots importats de Nord-amèrica. Un exemple d'interès filològic és: zafacón, castissa transcripció de saffety can o, en el nostre vocabulari, el pot, terrina, llata o llauna de les escombraries. Com és costum en aquestes ocasions, he estat convidat a donar un curs a la Universitat. He refusat de moment per diversos motius, entre els quals cal comptar les poques ganes de moure bagatges.
…

20 de desembre de 1979

…
No sé si vas veure el programa de televisió «Vostè pregunta» on (segons em diuen, perquè jo no el podia veure) vaig fer «bona veu» —que deu ser el paral•lel de «fer bona lletra». L'única cosa de la qual n'estic orgullós és que, cap al final, mentre apareixien diverses imatges en un parc de Montjuïc, em van dir, de sobte, «Parli, inventi alguna cosa». Vaig inventar un monòleg pseudo-poètic que segurament no volia dir res, però que m'asseguren que era molt bonic —potser la boniquesa i la buidor són la mateixa cosa.

Avui rebo un sobre amb unes fotografies de Toni Vidal. No sé si me l'envia ell, o me l'has enviat tu, perquè en el sobre hi ha la teva adreça. Aquest Toni Vidal és un gran fotògraf, perquè ens demostra A x B que anem tots cap avall. Les meves arrugues són infinites; en canvi, la camisa està perfectament planxada. És un filòsof, aquest Toni Vidal! Estic considerant la possibilitat de no fer res, i només de pensar-hi ja em trobo més content. «Trobo que, si faig ombra, ja faig més del que cal…» Ara que estan de moda els «forats negres»—i també els «forats blancs», que ens permetrien de passar a un altre univers, i canviar no solament de lloc, sinó també de temps—, és qüestió de veure si en trobem un en el qual ens sigui possible encabir-se. ¿Per què no escrius una «Oda al forat negre»? Em sembla que podria donar molt de sí.
…